Ompli’t d’horitzons,
no descanses la mirada, no perdes el pas
ni les hores
en la rònega tasca del balanç.
El passat és mera il·lusió dels sentits,
un argument mal tramat,
un museu d’estàtues decapitades
per les dalles de l’oblit,
i no es cull en camps sembrats de sal
la fruita de cap passió.
Concedim al present totes les cendres,
les ombres enterques
sotjant pels cantons,
la veu ronca de la mort
taral·lejant una cançó domèstica.
I siga la vida sempre al davant.
Com una llum tènue, llunyana i certa
que parpelleja enllà de l’horitzó.
Manel Rodríguez - Castelló Humus (2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.