Silenci etern

T’he trobat al bell mig de la mar,
al redós d’una aurora florida.
Ja no puc anomenar-te com un plany de calamarsa,
com la vida que fugia pels meus dits de cartró.
No t’he trobat a la boca de l’encís,
de la nuca amorosida i el teu cant de rosella.
No t’he vist tornar de l’escullera de l’oblit,
com una cullera que no es dobla,
com la sort que no tinguí i la vida que s’escola
a la teua cabellera de maduixes i calfreds.
No t’he tornat a veure al darrer desgavell,
a un misto de serpents i butxaques no cosides,
a aquella rodalia que sempre ens va pertànyer.
He oblidat el bleix dels teus braços de diamant,
de la darrera alenada i flors a les aixelles.
Ja no sé què dir al bagul de l’amor,
quan et veig tornar com un nenúfar,
com un epígon de la certesa.
He esgotat el darrer forment,
d’on ja no raja vida i ja no tinc ni nom.
Com un àpat de la teua desraó,
com un destí que no ens volgué unir.

Carles Alòs