Als que varen perdre

No t’he volgut molestar en la darrera escurada,
en aquest moment precís on ja gronxe la pena.
He espantat les bruixes de bell antuvi,
com un forment escàs i neu a la paraula.
Ja no sé què dir al darrer alifac
on albire un cúmul de pèrdues.
Com un pit de palla i mercuri,
com un congost exuberant on no raja ni gota.
Us he vist venir de lluny com cerbers de cossos semats,
amb una altura esquifida que brama als meus talons,
com una gonella de fred i boques d’un dolç gesmil.
Com un aire que ja em falta per sadollar la carestia.

Carles Alòs