Atzur porpra

He vist el teu cos
sobre la sorra
com un plànol.
Ja no resta ningú
a la vora del desig,
al teu cos d’acàcies
d’un desgavell fred.
He tancat la porta
per no tornar a veure
la teua cridòria d’impotent,
la teua nuesa tèrbola
que esclata
en un crit de sang.
He rebut la missiva
de la teua corpa esquerdada,
t’he vist retrocedir
cap un cap al tard de maduixes
que brollen del teu sexe.
Ja no tens nom
en un altar de figues
que mai et pertangueren.
T’he vist córrer
com un elefant gasiu
que giravolta la veritat.
Ja no tens nom
per omplir cada botija,
per sotaiguar la desraó
del teu cervell nefand.
He segat les vores
d’un comiat de calamarsa
per no veure’t tornar.
Ets un escup
de la teua arrogància
on no queda claror
i ja no es torna mai.
M’has dit mentider
de la teua desraó,
com un sobre tancat
i tothom t’afalaga,
com un calçotets
on ja no caps.
No digues el meu nom
talment com tovallola
que no tornaré mai
a dir-te qui és un home.
Com un pixum de sang
i un ram de roselles,
com el teu cos
que no s’aguanta.

Carles Alòs