Noms de família

                                                                    A mon pare i a ma mare                                                                                                                          

He vist el vostre nom
com un atzur porpra,
com els cacauars muts
que callen l’absència.
No resta ningú
a aquella vella pallissa,
als flocs de neu de l’any 1983.
He vist la vostra llengua
com un gesmiler de versos,
com els cantons de la taula
i ferides a l’esguard.
He elevat el nom de les aixades,
de les butxaques cosides
i marbre a l’entrecuix.
No queda ningú a l’estable,
a la darrera cantonada
dels germans maristes.
Ja no puc retrocedir
en la ventada dels plors,
en els ulls de les vaques
dels meus avis.
Ho lamente tot massa tard,
com una boira suada
i espardenyes de careta.
Com les aixelles del blat
del camp on es remembren
els besos i els arraps
i abraçades de pobresa.
Com una alcàntera llunyana
on puge i ja no baixe.
Com el bleix dels porcs
i sabates de tacó.
Com les alondres llunyanes
del passat festívol,
com una cantonada
on no us abandone.
Com les haques de cartró
i la boca de dejuns,
com una gaubança
de papes i bolquers.
Com el dany que us atorguí
el vespre de les merles,
com la teua desraó
en qüestions d’erudicció.
Com la mar més dolça
en la pols del clarió,
com el suc de taronja
que s’escola per la mà.
Com la pansa més alta
dels dies sadollats,
com una coloma
de nata i de tabac.

Carles Alòs