Pero mi corazón es pesado.
Déjalo allí, aullando en torno a tu
casa y llorando los bellos días.
No tengo más patria que ella
Mahmud Darwish
Us he vist al redós
de les mares lunars,
d’una caixa de
sabates i memòria que no encaixa.
Us he trobat a la
darrera cantonada,
a una nuca de
llepasses i sivelles de maragdes.
No he tornat allí, a
la lloma de l’oblit,
on la mar nodreix la
por i els apunts de plastilina.
He recordat la vostra
cadència,
les mullers d’un
trist atzur i sabates de tacó,
les gavines que
ploraven als ulls festívols.
No us he pogut trobar
a una mar encanyada,
on divise el nostre
atzur com un Bagdad enterc.
Com la sina del teu
cos i pilotes encalades,
com la duna de
plugims i botons de tendrura.
No us he tornat a
veure a l'avinguda de la dissort,
on coven les senyores
els seus anells de fusta.
Una daga esmicolada i
esmaragdes al cabell,
on guspires de la
vida ens recorden d’on venim.
Una galta ja curulla
i no sé ni on pose els peus
com els becs
empapussats per les dalles que ja esvaren.
Un color que no conec
i s’atura cada mot
com un verb que em
redimeix en un jorn reblert de falç.
Una pedra que trobí i
que guarde a la butxaca,
un sintagma de dolor
i no em mire en l’arbreda
de la vida que
s’escau quan repunte la follia,
una bassa ja coberta
i redola el desamor,
d’una vida
escarransida i sabates que no em caben,
d’una ullada que et
doní quan jo fui un immortal
i no res em sadollava com el sol del teu batec.Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.