Èxode

He fet els deures.
Estan a la taula;
com el meu cor
a la teua llengua,
com un exercit d’abelles.
T’he trobat
al congost dels malucs,
com una lluna plena,
com una serpentina
que s’entesta a escriure’t.

El corfoll del destí,
la migdiada sense tu.
Eixugue el rober
on romanen les boques,
les ascles de tu.
Com una recialla,
com l’estreta nit
on no cabem.
Albire els murs del cabell,
cada genollera
on no cal vacil·lar.

Qui és ell?

El furiós encoratjat,
la bala acaronada;
l’obituari.
Ell era el fred,
la tempesta seca;
cada rocam,
cada vidrim,
que habitava el cos.

Com un èxode,
com les panderoles
que hi romanen
hem vist la vida.

Jo no puc tornar a tu
més enllà de tu;
quirat de fum,
arbreda.

Com la baba
de les boques,
com el tarquim
dels amants;

com una escudella,
treta cap endins.

Carles Alós