Als meus germans que no varen nàixer

El Sol està ponent-se,
sou més alts que jo.
A l’estable no hi ha llum,
se l’emportaren les haques.
Encara no us conec,
el llavaner, el rebost.
Un cel de teuladins,
la marxa nupcial dels meus pares.
Tinc por als coets,
als costats més foscos
d’aquella urna.
Missa l’ermita,
no hi sou.
Ja no remugue,
ja no mormole les veus.
Ahir no estàveu
en la meua galta;
ahir no us viu.
Els pares estan fent-se grans,
ja no tinc germans,
ni cap germana a qui besar.
Tinc quimera que em vaig perdre
aquell febrer tan llunyà.
Aquella urna de cendres,
aquell desig de veure-vos.

És difícil no intuir-vos
en la veu endolada de la mare,
en el rostre eixut del pare.

He mort tres vegades
per romandre amb vosaltres.

Hi ha veus al meu oblit
que no tenen aparença,
hi ha veus niquelades;
com una tempesta dolça
que plora entre nosaltres,
com una vaga de por,
que modela les mirades.


Carles Alós