A la mà de la certesa
Hem arribat plegats,
hem saludat els difunts.
No hi ha voravia.
L’escomesa
infausta,
els nadons
magres.
Ahí era jo,
acabat de
brotar,
amb l’alta
tendrura.
L’oli està
aigualint-se
a unes mans
desvallestades.
No feia
gaire fred,
a les faldes
de la mort.
No cregues,
vianda,
exquisid rotllet,
nou no pelada.
Com era
aquell conte,
aquella benaurança?
Els gots
estan mullats,
hem repés la
cerca.
A dintre
teu,
molt a
dintre teu,
he trobat un
encenall.
No sé on
ets,
no sé res.
Queda lluny,
tal vegada
massa,
les paraules
de rent,
la manyaga
pòstuma.
No sé si ho ha
entés
com ho vaig
entendre.
Paga la pena
intentar-ho,
tornar amb el
cor,
cordar cada
saó.
No ens hem
vist
a la teulada
xopa.
El codonyat
és amable
com la
lleixa que enraona.
Els ous
estan ballant
a uns dits
de fusta groga.
Com les
aloses que tornaven
a les boques
ben obertes.
He pescat la
raó,
dit que he
pres la ventura.
Vosté roman
allí,
com una
petita borla,
com un dolç
bec.
És ací, molt
a prop,
cosint-nos
les ferides,
donant-los
la paraula.
No cal que
es moga
de la seua
ubicació.
No ho ordene
tot,
sols una
certesa,
una fe de mirades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.