He mirat per silenci adust,
pel ja vell espiell.
Hi ha muscles
que corprenen el pols,
teles asfàltiques,
pregàries rudes.
Ja no bufa el vent,
ha arribat l’horabaixa
i no s’hi val quequejar.
Cos que solca el temps,
trompeta mil·lenària.
Auses per por a plorar,
per por a plorar l’amor.
La mà que no fou teua
crema al teu bescoll.
Sols t’he avisa’t,
vescanviat el damnatge,
el pretèrit perifèric.
Un ós rodó,
una nova blaüra
rubrica la teua veu.
No sé que t’he dit,
no sé que hi ha
al confí del teu bust.
Sols plou gra,
gotes d’espigues.
No queda ningú
a l’encontre submís.
No raja ni gota,
els gats no miolen.
Pren açò,
com un braç
que t’empeny.
No escau que tornes
al foc ondulat.
No escau que em veges
pelant creïlles.
Cos mortal,
criatura indemne.
Ves amb cura i,
no mires enrere.
Carles.A.2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.