Cadascú escull
el seu destí,
cadascú escup contra
allò que no vol.
La frontera està esclarint-se,
hi ha taüts de goma,
la frontissa grinyola.
Pedra sobre pedra
comence a somniar.
Has crescut
a la vora de l’abisme,
al fum dels gratacels.
L’obvietat no és precisa.
Hi ha dents
que embruten la senda.
Com un voltor,
com una merla perduda,
guardes cada pregunta,
el desencís precari.
És pecat puntejar la pau,
arravatar la resposta,
fer ordinari el temps.
La senda esdevé punxeguda
com el desencís primer
com l’autumne que plora.
Has recobrat el preu
d’aplanar la penúria
de fer malbé l’èxtasi.
No ets res més que fum
d’una mentida privativa
d’un colp vetust d’enuig.
Será el que jo vulga
com serà la mort del temps,
de tot allò que no viu.
El semàfor muda de color
i la mar no cessa,
no cessa de cridar
com l’ofensa vessada,
com el vespre espurnejant.
Carles.A 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.