Al meu amic Miguel Díaz Romero

Al meu amic Miguel Díaz Romero,
cavaller castellà,

a qui el Cid campeador
no li arriba ni a la planta dels peus
Ni la distància ni la paüra
han sigut obstacles
per a la nostra amistat.

No hi ha necessitat
d’assenyalar els culpables.
Has parlat sàviament.
No ets un floc de neu,
no ets l’escombra que balla.
No ho dubtes que ho faré.
He lligat els nostres papers,
he conclòs la freda història.
Ja no queda ningú,
les portes estan cloent-se.
No cal que vingues per mi,
no cal que encengues la llum.
Mai posseírem la raó
a aquella vella història.
Somnie els nostres fills,
les nostres desventures.
La mesura és no cedir,
no doblegar el pit.
Has acabat d’escriure,
has acabat de treballar,
la pols no cresqué entre nosaltres
tot fou com començar de nou.
Ja no queden mistos,
estem fent la maleta
cap el confí de la por.
Un i dos no són tres,
aquesta era l’endevinalla,
allò que no vaig entendre.
Ja no puc fer res,
res més que eixugar la penúria,
que passar revista als fantasmes.
No érem barons del destí,
carn presta a mastegar.
Sota el braç et porte a tu,
les teues paraules de conhort.

Tal volta siguem efímers,
tal volta siguem eterns.