Hi ha noms
que no cal
oblidar,
obrers submissos,
besos de
paper.
Has escollit
aquesta tarda
com a punta
de llança.
Els teus
dits no ploren;
capgiren el
fred,
enraonen.
No busques la
tonada,
allò que
compartírem,
allò que fou
nostre.
Picasso no
ha tornat,
ens hem
extraviat.
Colze a
colze,
l’altura del
nostre amor.
No som els
que fòrem.
Els dàtils
que collírem,
l’herba
mullada.
Sacsàrem l’atzur,
forçàrem les
llaunes.
Una vibració
gelada,
l’oli de l’amanida.
Èrem cèrvols
de sal
acomiadant la
melangia.
el soroll de
les hores que cauen.
Un incendi
apagà la raó,
l’efímer vincle.
La saba dels
teus dits.
On és la veu
que mai
oblidaré,
el flaire de
la pau
vessat als
teus llavis?
Perdèrem l’esme,
la darrera
batalla.
La raó
alienada.
Tal volta
recordes qui sóc
quan olores
la mar
i clogues
els ulls.
Carles.A. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.