La llum ens perseguia aquella nit de maig. La teua ombra, cada
pregunta. Em vares acostar el cobertor, no hi havia ningú, ni tan sols
nosaltres. L’aigua estancada, el llavaner. Els gots que no omplíem. Estava gros
i deshonrat. La justa mida de les coses.
T’acostares a mi, la fusta ardent, les ditades. Se’t veia el melic,
se’t veien les cuixes. Aquell home que no cabia en mi, l'intermitència del teu
tacte. La joia que floria a la teua boca, els botons perduts, l’embriaguesa.
Com ho gaudírem, com fruïm tot allò que deixem enrere. Els teus
mugrons engabiats, els subjectes omesos. Ahí m’agrada, I m’arrapaves… tan
simple. Els coberts parats, la pols. Un somni impol·lut, un frenesí. Les gronxadores
excitades, el moment just, la sonata equànim. Érem nadons amables, pitets
somrients. La terra que ens va veure nàixer, les pedres, la marraixa, els
bonys.
La casa respirava silenci, una hora, una altra. Els peus junts, les
dolçaines. Els planys, l’horabaixa i els coets. Quan és el teu aniversari? El
soroll de les motos, els ventalls. Queia la nit, tancàvem la persiana. I no érem
ningú, cadells del destí, destrellatats.
Carles.A. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.