Haurem de foragitar
cada por,
edulcolar cada pèrdua.
No hi ha vent
que no udole,
plany eixut,
neguit fugisser.
Hem abastat la pau,
el temut armistici,
el llindar del teu coll.
Ofegada la virulència
hi ha dreceres de vidre
contrades exquisides.
La pau retorna a tu
com un esbufec mengívol,
com una taca al maluc,
com una dalla partida.
L’èxtasi de la companyia,
la sinada bategant.
Creuant els rastells,
abraçant els bolards.
La silueta del teu cor,
l’efímer aiguatge.
Haurem de plegar la pena,
encendre cada fanal.
Plou a la vora dels dits;
volves d’estima
fred apagat.
Has escollit el camí
l’ufana pedra
el comboi tatuat.
Fins on arriba
la fondària
dels somnis?
Fins on hem arribat
a la vora del paper.
Distret front la vida,
aspirant cada repte.
Cada hora vessada,
cada font de desig.
Carles.A. 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.