Algú de nosaltres restarà viu?
Tinc al rostre ferides perpètues
de tot allò que vaig voler
i no vaig aconseguir abastar.
Què hi ha al darrere de les cortines?
Pot ser domina la penombra
exercint el seu imperi per tot arreu?
Som alguna cosa? O tant sols
una trista melodía que s’esmuny
per estrets carrers?
No queda cap lloc on amagar-se
i evitar les odioses preguntes.
La pluja ferma cau entre nosaltres
i restem nus en una mar ombrívola
on les veritats aterren els nens
resguardats a les sines de les mares.
Dona’m una raó per a no vomitar
i cordar-me les sabates amb naturalitat.
Mostra’m el meu nom, que tinc cegada
la mirada d’una aclaparadora boira.
Pessiga’m els sentits i dis-me qui sóc
i per què visc i cap on dirigisc
aquesta petita barca en l’illa de l’incertesa.
I per què sóc dolent si ni tant sols he nascut.
I qui regeix el meu destí a l’oceà de les preguntes.
Carles.A.2010.
ei!! molt guai només obrir el teu blog! aquest llig-lo a classe dimecres!! ;) encara que jo buscaria raó per a fer altra cosa que vomitar... no acaba de quadrar (crec) :)
ResponEliminavaig a continuar llegint a vore què trobe!!!
Gabriel·la
Que passa tia ! Dona vomitar no és massa estilós, però crec que sí que pega al poema. Aquest és un recull de poemes de caire existencialista, diria. L'he posat als nostres versos, el dimecres el llig. Fins aviat !
ResponElimina