L'Andreu va mirar cap el cel tapat i per uns moments va pensar que aquell ruixat enutjós el podia salvar perquè ho interromprien tot. No: el botxí va agafar la corda, tot més a les fosques perquè moltes torxes havien sucumbit i el sol encara trigaria, que eren a la nit més llarga de l'any. Quan va veure que el botxí li anava a col.locar la caputxa, va agafar impetuosament tot l'aire del món i va dir adéu. Sentí com li col.locaven la soga al coll. NO: la pluja no havia estat la seva salvació. Només era senyal que el cel també plorava la seva dissort.
Quan faltaven tres minuts per dos quarts de sis, l'Andreu encara no sabia perquè moria. Dalt del cadafal només quedaven el botxí i el reu. Judicandus homo reus, huic ergo parce Deus, Pie Iesu Domine... Amb els ulls tapats no va poder veure com Bellatrix i Rigel, del breu caçador, i Alciona la perseguida, més cap a ponent, parpellejaven entristides a través dels núvols de pluja. Fetes totes les exhortacions prescrites per la llei, el Procurador General de la Sala del Crim va fer el gest fatídic amb la mà. El botxí xiuxiuejà l'ancestral sort i perdona'm i amb una energia que no habia demostrat fins al moment, va pegar una forta puntada al tamboret. L'Andreu Perramon, veí de Barcelona, d'un pis alt del carrer de Capellans, d'fici poeta segons diu, va caure a plom un parell de pams i ell i tota la seva por, barrejats amb els plors de la pluja, es van concentrar en l'asfíxiaque tant temia. Però amb el que no comptava era amb l'ntens dolor al clatell i a la gola. Tot el seu cos va sofrir un espasme brutal, agònic, Pie Iesu Domine, dona eis requiem, i l'Andreu va sentir una estrebada molt forta, irresistible, més o menys allà on l'ànima té el melic. Amen.
Jaume Cabré. Senyoria. 1991
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.