Còdols i socons

A mon pare

He trobat la teua veu al darrer garrofer,
a aquell rebost vell com la vida,
com aquella pena frondosa al pit,
com la nit de bruixes i peres al foguer.
T’he trobat al darrer racó,
com una llavor que ja grilla,
com un paput que torna a la llar.
Com una corriola que ens vincla,
com la darrera manyaga de papes i cacaus.
T’he vist venir cap a mi
com una dretura de folis en blanc,
com un caqui ja pelat
i la nit que es despentina.
Un rellotge fos i xuma la cassalla
de les boques nocturnes.
Un tren que no arriba i un vitet a cada mà.
Com una fortuna que mai tinguérem,
un esbarzer de cacaus i tramussos
i la vida que ens esguita com una regència.
Un taulell al peu i un quadern de beceroles.
Una solsida de fruits i el corcó que no ens albira.
Com una nit que es desgavella i la paraula més ardent,
com un nivell de papers i la vida que s’escurça.
La pallissa, la façana; tot allò que ens compromet.
Els teus pares, una tenalla de sutja i la vida, d’aigua i rent.
Les pomeres del pecat i un ruixat de prejudicis,
una voravia altívola i els nens que ja no ho són,
com el batec de cada mare i una navalla de solitud.
Un coet de canyeta i la vida que ja esclata
al redós de les mullers.

Carles Alòs