Oreig

He vist els murs
d’una tristesa antiga,
que sura més enllà
de la teua boca.
He trencat el cos
de pedres de cotó
que hi ha al redós.
No us vull veure
en aquesta història
de síl·labes de marbre
teixides per vosaltres.
No hi ha ningú a la vora
de la funesta arrogància
del vostre cor.
Sou perxes de mentida
que no us aguanten.
No queda ningú
a la cadira escollida
que fou el meu tro,
casa foradada
on habitaves tu.
Ja no bufa el vent
de cartes marcades,
d’un terrible atzur.
He penjat la són
a un gronxador
de merles sense cap.
No hi ha llum
a la darrera eixida
d’una maldat
de terra que no crida.
He bufat el ciri
de la nit morta,
les teues arracades.
Cos que ja no torna
a un cor que es desgavella.

Carles Alòs