Fil

He vist la mà que llepava el muscle. He acomplert l’avinentesa. Un gra de sorra, una desraó. No bufa el llebeig més enllà de la sina on romaníem riallers. La nit està cenyint-se a la boca, com un taulell del cos que et diu que jo t’estime.

No queda aigua a l’abeurador, he cosit el vent amb fil del desig, l’aurora t’abraça com una melangia llunyana que no té veu al teu clatell. Idomeneu em mira en l’aspra tornada a casa. No era una collita escadussera, ponent enutjat d’un retall de mi. Mire el peiró, tinc fred a les aixelles d’una terra groga.

No diré res més, només una nevada de píndoles de mar

Carles Alòs