Florí el gesmil.
Una alegria inmensa,
el col.locàrem al bell mig de la taula
per al dinar del dissabte.
Tocava les seues flors,
tan vives, tan obertes,
sens adonar-me
que prompte es marcirien.
Eren dies joiosos;
la taula plena,
les cadires arrenglerades
no hi mancava ningú.
Un dia vingueren a buscar-te,
un home deia que li devies la dignitat.
Li vares donar una almoina,
l'home se n'anà altiu pel mig del carrer.
Necessitàvem una espenta
per poder fer front
a allò que no coneixíem.
Arribà la vesprada,
la casa reposà.
Una quietud, un silenci.
No s'oïa res pel carrer,
la xemeneia fumejava
mentre esperava
que la vida fera una pausa
i poguérem recolzar-nos a la cadira
sense percebre el pes de la caritat
i les mans lligades a l'esquena.
Carles.A.2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.