Baixàvem les escales amb prudència,

per por que algú s'enrecordara de nosaltres.

Anàvem agafats de la mà.

Vares caure un bac,

et vaig alçar com vaig poder.

Les nostres venes sumaven complicitat,

una relació cordial, un jupetí a mida.

Volia acaronar-te els pits tèndrament.

Una obsessió malaltiça, una objecció d'enyor.

Els dies no podien digerir el nostre amor.

Una relació cordial, una situació ingrata.

Rentaves la roba, l'estenies;t'observava quiet.

Els fils d'estendre eren trampolins amables,

de la tendresa al coit, de l'embriguesa a l'usdefruit.

Tastàrem una mica de codonyat,

ens fonguérem en la nit.

Les teues dents sobre els meus llavis,

el teu cabell, l'aurora freda.

Ho recorde amb una gran tendresa

quan evoque els dies feliços.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012