M'embriago
de fúria
pàl·lidament.
M'acull
l'esquitx
d'una veu nua de llavis.
Fina Cardona. Plouen pigues Tres i quatre 1978
- Carles Alós
- Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,
diumenge, 27 de desembre del 2020
diumenge, 20 de desembre del 2020
eternas las desoladas noches que faltan
eternas las desoladas noches que faltan
muertas de nuevo las casas en donde pernoctamos
sorda la memoria en donde un día se escondió la pasión
eternas las heridas iluminadas de los pulsos
ausentes los mares reconocibles y los veleros
que inventamos para la travesía de las mañanas
eternos los desiertos de este país
y los muelles del olvido en donde embarcamos
siempre para ningún lugar
eternas las penas cinceladas en el pecho
inmenso mapa de arena
en donde osé señalar el cuerpo amado
joven aún casi muerto
Al Berto Una existencia de papel PRE-TEXTOS 1993
dimarts, 15 de desembre del 2020
DETERIORO
A veces te dolía ganar,
te dolía el regreso a lo que suponías
que deseabas. Igual que ahora
El cristal estallado de tu mente,
el cuerpo cuajado de micro-daños.
La ficticia homogeneidad
de lo que se sabe trunco
y se sostiene en la fuerza feroz
de lo compacto. Falsas victorias
que retienen la ilusión de la unidad.
Cuando deje de apretar las manos,
habré dejado de ver las contusiones.
Bibiana Collado Cabrera Violencia La bella Varsovia 2020
dijous, 3 de desembre del 2020
DOS FORMAS
Ya conoces dos formas
de regresar al punto
que has dejado a tu espalda:
Girar sobre ti mismo
la perspectiva ciento ochenta grados
o dar la vuelta al mundo.
La primera es más simple, la segunda es más bella.
La primera es memoria, la segunda es viaje.
Si hubiera una tercera
- si la hubiera-
equidistante a ambas,
la llamarás poesia,
te nombrarás temblor.
José Manuel Díez El país de los imbéciles. Hiperión 2017
diumenge, 22 de novembre del 2020
CONJUR
A Yeray
D'aquella cançó, només el res i els las
Què seria del sol i la duna
sense la corda arpegiada?
Què en faríem, de les sembres de cotó vora via,
sense alenar vibràtil de l'harmònica?
El violí, diuen, va ser creat per Auschwitz
i ressona dellà les pàtries desolades
que es busquen i encara no es troben.
Lleveu-li el rall al pescador,
la rella al llaurador,
la doma a l'opressor.
Què seria el poema
sense aquesta electricitat teua?
No hi ha kine sense llum.
Hèctor Serra Cubilles Cinètica Viena 2015
dimecres, 11 de novembre del 2020
A ma mare
Nuevo Centro al capvespre
A ma mare
Tinc corruixes però no puc oblidar aquesta plaça.
El sol s'ha post i brilles invisible, turbamulta opaca.
Anar de la mà teua i senyar-me, vore't arribar alegre.
Les rodes que lluen, el nostre racó, han passat dècades.
Recordar el nom lletra a lletra, els marmolons, posar-me la samarreta.
Una flaire de gesmil i els pares, la casa nostra i un record al cor.
Carles Moya 2020
dimarts, 10 de novembre del 2020
Era un poble petit
Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb un pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt dels arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals, i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.
Vicent Andrés Estellés. L'hotel París Els llibres de l'escorpí 1954
Subscriure's a:
Missatges (Atom)