La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 12 de novembre del 2011

Discoteca Guayaba.



Les baranes enceses, el vertigen.
El port de Càrcer era una travessia cap el cel.
Golafreria i incompostura. Una mà m'agafava les regnes.
Les cançons apreses. Les hores queien, vessant-se.
El ritme de les fades, semàfors i senyals. La nit.
Els dits teixits, els parabrises torts. Una canonada desencaixada.
Les ombres vacilants, Xàtiva i Alfarrasí. Ballàvem per por a morir.
Ritmes súbits, fum i discòrdia. La voràgine, el pacte.
Una nit, una altra; la matinada. Ocells turbulents, cotxes, ulleres.
Ho sentírem tot. Els cigars al nostre ajut, el sexe, la vida.
Els records fugisers, amics ... i amigues. El nostre criteri era l'embriaguesa.
És tant senzill estimar-te, ho recordes ? Croats del destí, aborígens.
Fòrem més que una colla. Ventalls i botelles, taurons, dofins, sénies.
Streptease, oàsis verges, barons aniquilats. La fúria quallada, queixals trepidants.
Una hora o un instant o una eternitat. Canals. Piteres i conys.
Déu salve a la dona.
La tornada exhausta, el son, el somni; la vigília.
Presoners de l'èxtasi de viure, tants sols un senyal,
una parada obligatòria.

Una cruïlla de destins.








Carles.A. 2011

La hoguera donde arde una



Fue el primero en acusarme de
Sin pruebas y quizá doliéndole, pero había los que
Ya se sabe en un pueblo perdido entre
El tiempo pesa inmóvil y sólo cada
Gentes que viven de telarañas, de lentas
Acaso tienen corazón pero cuando hablan es
¿De qué podía acusarme si solamente habíamos
Imposible que el mero despecho, después de aquella
(Tal vez la luna llena, la noche en que me llevó hasta
Morder en el amor no es tan extraño cuando se ha
Yo había gemido, sí, y en algún momento pude
Después no hablamos de eso, él parecía orgulloso de
Siempre parecen orgullosos si gemimos, pero entonces
¿Qué memoria diferente tendrá el odio que sigue al
Porque en esas noches nos queríamos más que si
Bajo la luna en las arenas enredados y oliendo a
(Lo habré mordido, sí, morder en el amor no es tan
Nunca me dijo nada, sólo atento a
Me perfumaba los senos con las hierbas que mi madre
y él, la alegría del tabaco en la barba, y tanta
Nunca llovió cuando bajábamos al río, pero a veces
Un pañuelo blanco y negro, me lo pasaba despacio mientras
Nos llamábamos con nombres de animales dulces, de árboles que echan
No había fin para ese interminable comienzo de cada
(Lo habré mordido mientras él clavado en mí me
Siempre en algún momento se mezclaban nuestras voces si
Podría haber durado como el cielo verde y duro encima de mis
¿Por qué, si abrazados sosteníamos el mundo contra
Hasta una noche, la recuerdo como un clavo en la boca, en que sentí
Oh la luna en su cara, esa muerta caricia sobre una piel que antes
¿Por qué se tambaleaba, por qué su cuerpo se vencía como si
-¿Estás enfermo? Tiéndete al abrigo, deja que te
Lo sentía temblar como de miedo o de bruma cuando me miró
Mis manos lo tejían otra vez buscando ese latido, ese tambor caliente y
Hasta el alba fui sombra fiel, y esperé que de nuevo
Pero vino otra luna y nos tocamos y comprendí que ya
Y él temblaba de cólera y me arrancó la blusa como
Lo ayudé, fui su perra, lamí el látigo esperando
Mentí el grito y el llanto como si de verdad su carne me
(No lo mordí ya más pero gemía y suplicaba para darle la
Pudo creer todavía, se alzó con la sonrisa del comienzo, cuando
Pero en la despedida tropezó y lo vi volverse, todo mueca y
Sola en mi casa esperé abrazada a mis rodillas hasta
El primero en acusarme fue
(Lo habré mordido, morder en el amor no es
Ahora ya sé que cuando llegue la mañana en que me
Le faltará valor para acercar la antorcha a los
Lo hará otro por él mientras desde su casa
La ventana entornada que da sobre la plaza donde
Miraré hasta el final esa ventana mientras
Lo morderé hasta el fin, morder en el amor no es tan.

Julio Cortázar. La vuelta al día en ochenta mundos.

divendres, 11 de novembre del 2011

Cullera.



Els bolquers a la taula. Presagis intrèpids. Silenci.
La platja sola, la teua pell o la seua. Insolències.
Un mirall i una pinta. Refrigeris.
La tardor no existeix. La fira nocturna, Cullera, Barcelona. Serps.
Una abraçada rompuda. El trist comiat. Tellines, escopinyes.
El sol entrava a casa, hereva d'un bast imperi, midons cobdiciosa.
Un petit apartament, la mar propera, fogueres, processons.
El foc rebifava. Contrades llunyanes, bells estels.
La Marina queda lluny, Dénia es percep, una vela, tripulants.
Migdiades escualides, palla, botons, la cremellera baixada. L'insomni.
Albalat, pedania de la mar, orxata i cordades. Algú sagnava.
Bastides grogues, una balança, un perfum. L'embriaguesa, el gust, l'aigua.


 Carles.A. 2011.

divendres, 4 de novembre del 2011

L'aniversari.


Com fou el dia del teu casament ?
Quina gran avinentesa !
Vestida de negre, agafada d'aquell gran braç.
La família més tremenda de tot el poble, ni més ni menys.
Aquell ball que no existí.
Coneixeres Alberto Moya García, aquell home tan tosc.
La taula parada, els comensals, el rector.
Una nit inoblidable, la felicitat austera. La guerra.
S'emportaren el teu germà a la carretera. No tornà.
Les albes líquides, la mort i el dolor.
Anades i vingudes a una trista València,
les nits sola, el jornal.

Avui és el teu aniversari,
escriuré un paperet amb el teu nom.

Ens recordarem.


T'estime uela Encarna

Carles.A.2011

dimarts, 1 de novembre del 2011

Hallazgo.



Desnuda y adherida a tu desnudez.
Mis pechos como hielos recién cortados,
en el agua plana de tu pecho.
Mis hombros abiertos bajo tus hombros.
Y tú, flotante en mi desnudez.

Alzaré los brazos y sostendré tu aire.

Podrás desceñir mi sueño
porque el cielo descansará en mi frente.
Afluentes de tus ríos serán mis ríos.
Navegaremos juntos, tú serás mi vela,
y yo te llevaré por mares escondidos.

¡Qué suprema efusión de geografías!

Tus manos sobre mis manos.
Tus ojos, aves de mi árbol,
en la yerba de mi cabeza.

Carmen Conde.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Un presagi.



Un somni és un presagi massa fosc per esbrinar-lo.

Les teues cames nues, les teues parpelles serenes, 
l'anhel ombrívol, les teues galtes colrades.
T'espanta el pes de la meua ànima ?
El teu coll vertical, les instantànees fugiseres, era un nado tímid.

Les persones caminen cegues, èbries de nèctar tardoral,
l'escuma és el pòsit de la seua esperança, les teues arracades a taula,
la silueta del teus llavis. 
El llenguatge és el patrimoni més ferm,
les teues paraules, aquell jeroglígic llunyà.
El teu pols, els sudaris polsosos.

L'evidència esglaia les persones indecises;
els diners, metzina perillosa.
El teu muscle nu, les algues arremolinades, els bebedors revosants.
Una agulla cremada em dirà que existeixes, raja l'aixeta. 
Estovalles i devantals.
El sol s'ha post, els ocells envolten la ira,
les teues passes líquides,
la jaqueta estesa, les hores.

He trobat un pinzell sens estrenar, 
les teules mediten, el teu esquelet,
la correspondència arriba d'hora, un llamp enlluerna el cel.
L'horitzo sembla una bola de foc, les figues a taula,
el pastell del W.C; és l'hora, vistet't!

Una celebració familiar, els ciris, el pas del temps.
Les estacions buides, les visions.
Els carrers són massa curts,
estic a l'aguait, t'aguarde.
Hem de sortir aviat, les canonades sumen, 
l'hora desitjada, el foc de lluny, les pomes daurades.
La mort i el dolor, la ingravidesa, la corretja despassada.
 
Tot allò que ens prometèrem, les safes blaves, 
la companyonia, els records lligats.
La veritat dels taulells, les ones.

La cabotada ha sigut massa llarga, un presagi llunya, la certesa. 

El teu nom.


Carles.A. 2011

diumenge, 23 d’octubre del 2011

El comiat.



Les rejoles nues, el paviment, el terrat.
Solia venir un obrer
( no ens cobrava massa )
Xorrava la suor, les manilles, la compostura.
El galliner ja no hi és, les anous estovades.
El campanar assolellat, el vell rellotge.
Estengueres la mà,
un comiat inesperat,
la persiana tirada, la becada;
tonyina, tomaca i un pot d'olives.
La xaranga dels obrers, una mica d'oli ?
Les mans clevillades, l'esclavitut.
La balança sospesa el transit,
el comiat que no existí,
conserves les teues sabatilles ?
S'ha partit el bastiment,
el sol rogenc, el sud.

Bon voyage !

Carles.A.2011