He trobat el teu redós
on brilla el tel de la tristícia,
t’he cercat a un vaixell
de mirmidons i de donzelles.
No t’he pogut trobar
a una sina atropellada,
a una taula de baralles;
no t’he pogut cridar
en la trobada de la pau
en un mar de teranyina.
T’he perdut el rostre
en un quall de senectut,
en la trista avinentesa.
Com una cama rompuda
que té nom i ja no cau,
com un almirall de rialles
i la vida que ens bateja.
No té nom el meu dolor
més enllà de les deixalles,
d’una piga desbocada,
d’una mà de cotompèl.
Un turista accidental
i la vida que ja ens sacsa
per no dir-nos el motiu.
Un afany del teu cor blanc
i afalacs d’una tendrura
que jo viu com un nadó.
Una dansa de mirades
i no calen les paraules
per trobar-te com un peix.
Una beta i un clarió
i ensopegue en el deler
d’estimar-te com un glop
que s’ajup a un cantó
com un dit que m’acarona.
Una saba que se’n va
i jo plore com un solc
que recorda ja la pluja
que regava el seu front,
un amic que t’envia
el seu cor, com un plançó.
Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.