Sentit

A una dona que llegia Anaïs Nin.

A una dona que li va veure la cara a la mort.

A una dona que em corglaça

Com és que hi romans,
a la vora dels malalts,
de la trista hora esquerpa;
dels jònecs ombrívols.
He escrit un vers,
un bes fet paraula,
per recordar la teua veu.
Un cavall de sang,
un tros de melsa.
Recorde el teu suport
en la flama macilenta.
No deus tenir descrèdit,
sofrença desclassada.
Com un taure indefens,
puntada infausta,
devessall infame.
Cop a cop,
la boca amerada d’espant.
Córrer no és esglai,
moment d’inanició.
Cos que beu espurnes,
suaus celles bullents.
Glòria a tu, esvelta,
dama de codony,
mel que raja fossa.
Com un dit redimit,
com un coral de tu,
flaire que idolatra
la mar que s’absenta.
Deu ser un indult,
cor a cor teixit.
Vel que surca el temps,
neu que dec gronxar.
Endins de la mirada,
on creix la veu desperta
romp un ser intens,
corranda desglaçada,
tafur de convivència.
No tinc un cel lluent
un afalac d’home
un bot de riure pobre.
No tinc ni béns ni dents
ni un rogle on observar-te
i cloure uns ulls medrats.
Seré com un enyor,
paraula desgastada,
bocí de pa que et sent.
Com un redós diürn,
partença apaivagada,
nadó que s’estremeix
al veure’t vindicar
cors que no es rendeixen,
bales fetes bes

solls de tendra amor. 

Carles Alós. 2013