Desig

que es desfacin carícies sobre el teu mentó

com explosions.

Com escriure’t que les paraules

m’escalen muntanyes per trobar-te

Joanaina Font

Els taulells arrenglerats.

La corba del desig.

No sé perquè t’estime,

perquè esguarde la nit

i no sé com trobar-te.

He decidit parlar,

he decidit cercar-te,

més enllà de la follia.

Recorde cada paraula,

cada pam de desig.

Com escombres la pena

en la flairosa acollida.

Aquell turment martellejant,

la carícia feta vers.

Sóc un paper de marbre,

una insòlita solsida.

On ets,

més enllà d’aquest atzur,

d’aquesta paraula trèmola,

latitud indefinida?

Solia ser així,

ser esquívol l’indult,

la freda confluència,

els ulls dels fantasmes.

Ets rent que fermenta,

queviure necessari.

Com aquella tarda freda,

com el dit a la llengua.

Tens un sol remot,

una pàtria antiga,

paradís que llisca,

esclat esplèndid.

No haig de veure

com suma el vítol,

el terra fred,

la passió frondosa.

T’he vist als ulls glaçats,

al nas romput,

a la séptima trompeta.

Enllà de la vida ets tu,

fortívola, abraçada a mi.

Com un setge de neu,

plugim d’estima,

mel insigne.

Es fon la gel,

al teu redós,

solatge invicte,

pell gràcil;

com un capell

que em pose ceg,

com un sustent,

com la memòria.

Carles Alós. 2013