A aquesta illa deserta

A aquesta illa deserta,

a aquest indret obscur,

masteguem les paraules

que cauen en desús.

A aquest illot perdut,

terra vacil·lant,

foscúria inèdita.

Alenen les genives,

el tall dels ganivets.

Gota a gota vessada

aquesta vella follia,

aquest profund arrap.

La teua boca cosida,

expectant front la mar.

Cada degoteig d’ones,

cada lenta casualitat.

Agombolada al teu deler,

queferosa, obscena.

Bats cada mirada

amb tisores de sofre,

sobre el teu passat,

construïda en cada talaia,

resguaradada al teu amor.

Ous el silenci que sura,

alletes cada somni.

Fosa espectral,

cau de l’insomni.

Prems el meu cabell,

dòcil al teu tacte.

Cancervera de la nit,

flauta sonàmbula,

amant udolant.

Un encís de lluny,

pètals llançats.

Agulla que no punxa,

fada dissortada.

Escups la terra

arremolinada al ventre.

Encanteri sempitern,

estrella arraconada.

Humida la teua boca,

gruixuts els teus llavis.

gronxes cada batec,

foragites la mentida.

Carles.A. 2012.