Un dia, la Zorka topà amb un escamot de soldats ben
armats però espellifats i bruts, malafaitats de dies de bosc i amb ganes
de gresca. Li van fer saber de mala manera que no podia circular en
aquella hora ni mai, que manaven ells i com que ella els mirava sense
veure'ls i no badava boca, el caporal li va advertir que d'ell no se'n
reien ni Déu ni Alà i que tenia ordres de disparar contra tot allò que
es bellugués, fos gat o gos. Els va deixar amb les amenaces a la boca i
va fer cap al riu perquè era migdia i havia d'anar a veure passar els
seus morts. El caporal la cridà encara un cop i els seus brams rebotaven
contra les parets de les cases i entraven afuats a l’oïda dels veïns
aterrits. La Zorka, com qui sent ploure, feia camí, arrossegant els peus
i alçant polseguera. El caporal va maleir el cel i vomità l'ordre de
foc; els soldats sense ànima i sense religió vacil·laven mentre la veien
allunyar-se i algun d’ells pensava això no pot ser, no pot ser, que és
una vella mig tocada. El caporal repetí l’ordre enronquint la veu de
fúria. Aleshores, un dels soldats engaltà el fusell, un magnífic FR50
que abans de la guerra algun afortunat feia servir per caçar senglars,
col·locà l’esquena de la dona a la creueta del visor telescòpic i
disparà. La Zorka de la Casa Negra caigué com un farcell de roba deixat
anar. El soldat s'hi atansà, satisfet de la seva punteria, la va
observar meravellat, aixecà el cap i es posà a cridar:
—Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga!
La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir. I va pensar pobra criatura, li ha caigut una altra dent, no el cuiden bé. Al soldat li va fer gràcia això del glop fosc i, sense deixar de riure, col·locà el canó del fusell a frec del front de la Zorka, que es convulsionava, desesperada, no per la por sinó per les ganes de fer-se entendre a despit del glop de sang. El tret li rebentà el crani i el soldat bramà, triomfal, feliç:
—Ara sí que ja no es mou! Ara sí!
I amb la màniga de la camisa s'eixugà la bava que li regalimava de la boca i es dirigí, sense família, sense ànima, cap on era l’escamot mentre somreia estúpidament.
Fragment del conte Balada de Viatge a l'hivern, 2000. Jaume Cabré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.