El terrat mullat,
els fils d’estendre.
Pessigolles inèdites,
itineraris abreujats.
Un pomell de roses,
la diversitat de l’amor,
una pluja de llavis.
L’amor ens escollí
un vespre estival.
Caminants sense rumb,
petjada a petjada.
Les hores queien
a la vora del desig.
La xafogor inaudita,
les teues dents blaves;
companyia i servitud,
jurisprudència.
Un autumme daurat,
els teus mugrons dòcils.
La senda del silenci
ens enpenyia
a estimar-nos.
La boca mig oberta,
gratitut i beneitura,
la pell fossilitzada.
No faces la passa,
alena corpresa,
il.luminada
en la teua levetat.
Vacil.lant en l’onatge
del desig,
compungida,
presonera dels teus anhels.
Alta en la teua bellesa,
bella en la teva alçada.
Recordaràs els meus ulls
en cada tanca rovellada
en cada misto descabotat.
Emprén la marxa i no t’atures.
Carles.A. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.