Rellotge de sol

Dóna’m instants d’eternitat, amor,
i així ompliré de sal el buit que solca
el pas del temps, l’arruga d’aquell riu
que en soledat avança sec d’origen.

No sé s’on véns ni on vaig. Cerco el meu nord
mirant el sol i l’ombra que projecta
el meu present de cos enamorat:
allò que sóc lliurat a un clam de lluita.

Rellotge encès, l’agulla ha confiat
cada moment als dits callsts del sastres:
cada futur, al ritme de la llum
dictada als dits cremant de la nostra hora.

Tingues instants d’amor, eternitat,
i comprendré la pau en els teus braços.

Vicenç LLorca Lúltim nord Bromera poesia 2007