El so del violí s’aprima i s’arrauleix
dessota un àngel blanc.
Voleia i s’emmiralla a l’ iris dels vitralls.
S’arrapa als viaranys del sostre enteixinat.
Es gronxa als llums translúcids i retorna.
El públic és volàtil i s’ha fos.
Amb ungles lleus li esquinça la seda del vestit.
Amb plomes li acarona els tebis lòbuls.
L’or que ella duu al coll serpeja al so que sent,
que, tremolós i alat, s’esmuny cap al seu si.
El públic és una ovació febril.
Hermínia Mas. Amb ungles lleus li esquinça... Poesia 3i4 (1988)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.