Veu en la nit

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sens cercles de ferro i
            foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i persguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè
            durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra. L'arbre de foc (1946)