Anhel

No era tanta la corruixa d’oblidar-te,
d’ablanir el teu bell tors de pura mel.
Com un record reblert de gàbies d’amiant,
com una espina, reblanida, paorosa.
Es sap la sed, que no té nom, que no pentina
com un caduf de roses negres dissortades,
com un infant que beu verí de la conxorxa.

Sol ser record aquell bell nom que no s’atrapa,
com un redós, quefer inquiet, concupiscència,
com una serp que cova brins de cel obert,
com un solaç i entretingut futur anhel,
com un fal·laç objecte va, un trist tafur.

La sort que balla i encabalga la dretura,
futura via desairosa i primmirada,
corfoll de tu, aixella lleu i neu de maig.
No tinc ni cor ni un fred alé, ni cobejança,
ni un ullal d’on brollen caps de por guarida,
senilla lleu, trèmol record, urpa que canta,
es sap açò que t’oferisc en una dansa,
molada ardent, cova de riu, futura andança,
melic que riu, cos odorant, passa bagassa,
fruita d’orient, galta vermell, et ben dispose;
com un sedàs record de mi que es desdibuixa,
calfred subtil, bota de vi, amistançada,
cadell de tu estiu ardent color de vent.

La por somriu a cor què vols d’un gat medrat,
cambra del cos que balla sol, futur llunyà,
com un clatell farcit de tu, esporuguit,
com un vitrall escup de sal, amistat lleu.
Es sap la por, la pau de tu, aquell record,
el Sol que diu t’estime a tu despitralada,
com un esguit de cel nodrit i llefiscós,
com un bocí del teu bell cos, aigua glaçada;
com un dofí, desig de sang, arma daurada. 


Carles Alós