Dionís
A la memòria de Vicente Aleixandre,
i a la manera de Pasión de la tierra.
Em
feres memòria de tot allò que havia oblidat. El teu dit a la boca,
l’autumne líquid, les flors de la geniva. Ara, només ara, ho recorde amb
nitidesa imparcial . Hi ha ombres que enraonen el nom, vespres porpra. Els
desdejunis, els ulls covats d’estima; un cavall sens ales, una gavella de
tristicía. Aviat llevaré l’edredó. Com aquella canterella, com el somrís de les
boques més altes. He
pastat la farina, clos el joc de daus. Alea iacta est.
ELS TEUS ULLS ALS DITS. La
pluja primera. No tinc remei més enllà de la teua sina, de la vacil·lació del
teu cos odorant. Un
soc que no ajusta, verbs de conducta, modes. Bizanci era un ullal, un bordó de
la nostra estima. T’acarone els ulls, et bese la nuca. Prompte plouran arbres a
l’altura del front. El forment creix a les nostres llengÜes. Una successió
de besos, arracades verdes, hores que llisquen la pell. Una platja, un prat de
fraules. Raja plany de la teua natja.
El
sol està ponent-se a l'aixella geminada. No digues no. Llavòs et trobaré.
La cotna del desig. Un mur de vent, un fraire de ginesta. Et descorde el cor,
he nascut al redós de la teua veu, a la Font de la teua galta blava. Hi ha
taures embriacs de poms, goles de mel. Tal vegada el futur siga una piga no
talada, un encanteri de búfals. Un
tros de bes, la bellesa dels teus malucs, un coixí d’espígol. Les serps
xiuxiuegen tonades. Un empelt de sort, un cos d’aür. No hi ha distància entre
els mugrons, creixen rames a la teua engonal,
Un
socó, un corcó, un botó,
Carles Alós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.