Memòria

Dionís

A la memòria de Vicente Aleixandre,

i a la manera de Pasión de la tierra.

Em feres memòria de tot allò que havia oblidat. El teu dit a la boca, l’autumne líquid, les flors de la  geniva. Ara, només ara, ho recorde amb nitidesa imparcial . Hi ha ombres que enraonen el nom, vespres porpra. Els desdejunis, els ulls covats d’estima; un cavall sens ales, una gavella de tristicía. Aviat llevaré l’edredó. Com aquella canterella, com el somrís de les boques més altes. He pastat la farina, clos el joc de daus. Alea iacta est. ELS TEUS ULLS ALS DITS. La pluja primera. No tinc remei més enllà de la teua sina, de la vacil·lació del teu cos odorant. Un soc que no ajusta, verbs de conducta, modes. Bizanci era un ullal, un bordó de la nostra estima. T’acarone els ulls, et bese la nuca. Prompte plouran arbres a l’altura del front. El forment creix a les nostres llengÜes. Una successió de besos, arracades verdes, hores que llisquen la pell. Una platja, un prat de fraules. Raja plany de la teua natja.

El sol està ponent-se a l'aixella geminada. No digues no. Llavòs et trobaré. La cotna del desig. Un mur de vent, un fraire de ginesta. Et descorde el cor, he nascut al redós de la teua veu, a la Font de la teua galta blava. Hi ha taures embriacs de poms, goles de mel. Tal vegada el futur siga una piga no talada, un encanteri de búfals. Un tros de bes, la bellesa dels teus malucs, un coixí d’espígol. Les serps xiuxiuegen tonades. Un empelt de sort, un cos d’aür. No hi ha distància entre els  mugrons, creixen rames a la teua engonal,

Un socó, un corcó, un botó,

Carles Alós