Ningú al carrer,
la carretera polsosa. Havíem penjat els abrics, es gronxaven a la perxa. Eixos
ulls no em pertanyen, et besava la cintura. El ventilador engegat, el vespre
solitari.
Un munt de
papers damunt la taula, l’espasa de Dàmocles. Els avis ja eren vells, enjorn
arribarà la nit, amb tot el que implica… Trèiem el fem, la passejada minsa,
les petjades. Els nens ja dormien, somniaven ciris. Aquella avinentesa llunyana,
l’as de copes. Algun dia farà fred, haurem d’estar alerta. Les teules ja no hi
són, li manca lluïssor al terrat. De vegades recorde Enees, el seu èxode. Les
figues estan bones, m’estime més les bacores. M’agrada mirar-te el braç,
arraulir-me a la teua escalfor.
Les
canonades no degotegen, el plany s’ha eixugat. Açò fou terra de moriscos, eixe
arbre el plantaren ells. Ja no queden garrofes, hem fet tard a l’èxtasi. Nevarà
quan acaronem els gats.
Hem abatut
el silenci, disparat l’insomni. Fou lleu la teua màgia, efímer el teu record.
Carles.A. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.