Mare meua, aquesta carta

Mare meua, aquesta carta
està escrita en l’hospital;
me l’escriu una mongeta
segons se la vaig dictant.

Mare, ‘vui a la matinada
hem tingut un foc molt gran;
caiguí en les primeres files,
lo braç dret atravessat.

Per poc me desangre. Al vore’m
me va dir lo capità:
¡Bien, muchacho! No te abrazo
por temor de hacerte mal.

Mare, escrigau-me, perquè ara
les cartes m’arribaran:
digau-me tot lo de casa,
lo de casa i del veïnat.

Digau-me si la batuda
del forment dóna prou gra,
si ja veremen les vinyes,
si estan bons los olivars.

Digau-me si mes germanes
festegen, com l’any passat;
si s’aplica o no s’aplica
mon germanet l’estudiant.

Digau-me si Vicenteta,
la cosina, és casà ja:
no tingau que dir-li, mare,
que per ella he preguntat.

Digau-me si està acabada
l’obra del nou campanar:
si ha segut bona la plega
per a la festa d’enguany.

Digau-me quina és la música
que los fadrins han llogat,
i qui durà la bandera
que a mi em tocava portar.

No puc seguir, mare meua,
de tant com me dol el braç;
esta nit dormir confie:
al vespre me’l tallaran.


Carta segona

Mare, el capellà de casa
és un valent, i és un sant...!
té unes paraules tan dolces,
que fan riure i fan plorar.

Tots los dies moltes hores
passa el pobre a mon costat;
me fa parlar de la terra;
¡jo no acabaria mai!

Li explique com és lo poble:
lo riu i l’horta davant;
darrere el secà i la lloma,
i el castellet allà dalt.

L’església en mig de la vila;
passant lo pont, l’arraval,
allà on viu la Vicenteta,
si encara no s’ha casat.

Seguint son carrer, les eres;
la devesa més enllà,
on buscàvem nius de merles
quan els dos érem infants.

Lo bon Pare me pregunta
per les festes que ahí se fan;
li conte albades, col·loquis,
processons, castells i balls.

Els carros de l’enramada,
els donçainers, tan templats,
els jocs de la moixiganga,
els passos dels tornejants.

La fadrinalla, els cofrares,
ab els ringlots i fanals;
i entre llums i flors, darrere
la imatge del Titular.

Les eixides xiuladores,
que en pluja d’or se desfan;
la traca, que ompli la plaça
d’esclafits i trons i llamps!

Al contar-li-ho, casi plore,
i ell, los ulls també eixugant,
me diu que tornaré a casa,
i que no ho passaré mal.

Tindré una creu pensionada,
me donaran un estanc...
¡Ai, bandera dels fadrins!
¡No la podré portar ja!


Carta tercera

Mare, esta carta la dicte
combregat i pernoliat.
¡Morir tan lluny de ma casa!
Només tinc eixe pesar.

Vos torne l’escapulari
que em donàreu mig plorant:
mare meua, en vostra cambra
pengeu-lo vora el capçal.

La creu vos enviaria
que tots diuen he guanyat.
Uns papers falten a vindre,
¡Déu sap quan arribaran!

Mes germanes, si se casen
i me guarden voluntat,
al primer nebot que em donen,
lo meu nom vulguen posar.

Si el germanet canta missa,
¡el Senyor el faça un sant...!
la primer missa que cante,
que siga per son germà.

A Vicenteta, que rese
per mi, que això no és pecat:
ja que en vida no em volia,
en la mort no em pague mal.

Que per ella sentí plaça,
no ho nomeneu ni ho digau;
no vull que per mi patixca,
si ell, que és tan celós, ho sap.

Mare, a la Verge del Carme
encomaneu-me, si us plau;
dos ciris de mitja lliura
porteu per mi a son altar.

I ja que en terra llunyana
los meus ossos quedaran,
poseu una rajoleta
en la paret del fossar.

I la rajoleta diga:
“Pregueu tots per un soldat,
que al morir llunt de la terra,

en ella estava pensant”. 

Teodor Llorente Olivares.