LA SANG VESSADA

Com d'inútil, que intenten silenciar-nos
O encadenar els anhels sempre frustrats,
Marcant el pas estèril dels botxins
Pels buits carrers després de la derrota.

Arribarà el nou dia en què podrem,
No sols parlar sense estrafer la veu
Y proclamar altius la nostra història,
Sinó també sirgar en llibertat

Les amples mars de vinyes que circumden
La terra deslliurada dels voltors
I els histrions de llengua ensangonada.

Badar el gest quan cal l'esforç suprem
Es com trair la plena honestedat,
Roent sota els fusells dels miserables:

Tan sols valents amb sabres i canons,
Amb capes de vampir i ulleres fosques,
Tan sols per profanar la sang vessada.

Josep Ribera Voràgine (2013)

Veu en la nit

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sens cercles de ferro i
            foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i persguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè
            durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra. L'arbre de foc (1946)

Solvència

No ho he dubtat, he trencat la baralla.
Una illa d’escuma i la veu pregona.
T’he preguntat el per què
dels baguls de rent, la paraula freda?
He trobat el dofí, les gavelles de maragdes;
he confós el temps estomordit a la nit.
No t’he pogut parlar en la gàbia de besos,
en la falda de la mar i un vitet coent.
Una maregassa que agrunsa la paraula,
un udol de cels i ja tanque la porta,
per no tornar enrere i deixar de cloure els ulls.
Una tovallola que no abasta a eixugar
i la primera cana que enraona amb l’orgull.

Carles Alòs

Clot fondo

He aclucat els ulls a la darrera vora,
a la gènesi de la corpa d’ullals i tomballons.
He udolat molt fort, com un aborigen
que no es rendeix a sadollar el desig.
Un hoplita petri i un caduf on perboque
cada arrapada de taures de boira.
Una geniva de flors i cavalls
i la darrera besada arraulida a la pensa.
Un degoteig incessant
i ja cern al comiat d’ortigues.
Una blaüra de mica i feldspat
i les purnes daurades que ja m’acaronen.

Carles Alòs

Itinerari

El ayer ya no importa, y el dolor es feliz,

y todo ya ha pasado. Fue un mal sueño

Carlos Bousoño

He creuat el nom per deixar-lo més enllà,
com un baló de palla i la darrera alenada.
Us he perdut de vista molt a poc a poc.
Una dansa arcana i l’arrapada de la nit,
el darrer trepig de cada corpa.
Un allargavistes que no dóna per més
i el darrer bocí cantellut a la boca.
Voltegen les campanes un fat de bresquillera.
Una cruïlla dels itineraris,
un full en blanc i la claror enervada.
Una tempesta sempiterna en l’oblit,
un baladre de fulles de clarió.

Carles Alòs

Ajut

He sentit el crit ensopegar amb mi.
Com una pedra llançada i la darrera molla.
He estés cada bocí com un record de la partida.
Ja no puc dir res, les paraules s’amunteguen.
He xafat el toll daurat fent una petjada molt fonda.
He recordat cada nom, cada cadira vella.
Junte les mans per pregar, per avivar els sentits.
Com un arrap taciturn i la ferum de la pallissa.
Com un ordi primerenc i la guspira que enlluerna.

Carles Alòs

Córrer cap enlloc

M’he apropat molt a poc a poc,
els noms fugen com un oblit taciturn,
com la dansa de la boca que esvara al vespre.
He recordat cada corpa,
l’ullal de la memòria i cada glopada.
He colgat la darrera burilla,
com un malson que agafe amb tenalles,
com una lluïssor espectral en l’arribada.
M’he adonat del convit ufà,
dels polits reblerts i beguda en abundància.
Un calfred gairebé instantani,
una lletania porpra com l’atzur.

Carles Alòs