Amb la llum mat
de cintes de vellut
il·luminen els
àsters.
Apareixen després
els crisantems,
grocs, amb els
pàl·lids tons del nord.
Era Tots Sants,
però nosaltres
no teníem on
anar. Els nostres morts
no viuen en
aquesta país, es perden
en els records d’altres
morts, en els fruits
de l’arç blau i
del plom.
Tota la setmana amb
pluja, una pluja
com soldats
xinesos que s’arrosseguen
sota terra amb
una cara impassible.
Rius de muntanyes
cara amunt, bevien
aigua i octubre
amb avidesa,
i el fang formava
unes figures
casa cop més
perfectes.
No teníem on anar
tot i la buidor
del dia, record
d’una mànega que
s’enduu el vent.
Cementiris
replets de visitants
refinats, i també
invisibles,
com una sala de
ball al matí,
quan s’apaguen
els somnis.
Els nostres morts
no moren al país,
(fa anys que han
marxat de viatge).
L’adreça a les
postal esgrogueïdes
és il·legible, i
els països
dels segells ja
fa temps que no existeixen.
Adam Zagajewski Terra del foc Quaderns crema 2004.
Traducció de Xavier Farré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.