Si lo mon perir devia

          Si lo mon perir devia,
          ne per dubte de morir
          no·m lexare de servir
          celha qu’es de valor guia;
          car veraya conaxença
          me demostra claramen
          qu’es del mon la plus valen;
          per que, dins me sovinença,
          l’am ab humil reverença.

         E las! com ha gran potença
         Amor sobre·ls qui enten,
         qu’aycelh qui plus li·s deffen,
         met plus en obediença!
         Qu’a me, qu’amar no volia,
         me fay tal res abelhir
         que res no pusch alre dir
         mas «merce, merce!» tot dia,
         tant fort me destreny e·m lia.

         Certes, Amor, qui podia
         son cor e sos mals cobrir?
         Mantes vets suy en cossir,
         que volenter celaria,
         mostran joyosa pervença;
         mas li vostre gay tormen
         so tan fort qu’el plus sauben
         no basta gin ne sciença
         cobrir mal ne benvolença.

         Pero s’eu hay penetença
         de l’amoros pessamen,
         e per amar finamen,
         l’afan me platz e m’agença;
         car de ’morosa paria
         son mon cor e mey desir
         e trestuyt mey sovenir,
         per que res no·m desplauria
         qu’a midons playa que sia.

         Dona, d’on nays cortesia,
         ffin pretz e bon captenir,
         en totes parts qu’eu me mir
         vostre suy sens meestria;
         car vos etz del mon simença
         d’onor, de laus e de sen,
         e si nulh’autre enten
         qu’eu haja dins se tinença,
         ffelhex fort en la ’ntendença.

         Dona ses par, si falhensa
         no fes en dir claramen
         qu’en vos mon fin cor enten,
         a les autres per cresensa
         ne daria conaxença.

Gilabert de Proxita G.de Próixita, A.Febrer, M. de Gualbes, J de Sant Jordi. Obra lírica Edicions 62 1982