Maternitat

Sembla que surt de l’aigua, agenollada al llit,

diries que ni l’aire li ha llepat mai la pell,

és la fruita madura que no se sap marcir

i s’ofereix amb llavis per sempre adolescents.

Intacta i anhelant, amb les mans sota els pits,

com una font espera la set del cansament,

que la boca revisqui bevent-se-la per dins,

que, borratxo, l’amor no recordi que és vell.

Somriu agenollada, font blanca de l’oblit,

a punt de ser sabor de rosa de la neu,

la música extremada i roja dels sospirs,

un cos de cotó encès que no tindrà res seu.

M’obre els braços, demana el fill d’aquesta nit,

i el déu de les carícies, rient, el fa venir.

Pere Rovira. Contra la mort Proa (2011)