La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 5 de febrer del 2018

Así fue como acabó el undécimo mes, Noviembre:





Así fue como acabó el undécimo mes, Noviembre:
Con el canto de las ocas salvajes
que marchaban hacia el Sur.
Y tú miraste hacia aquel cielo, para decir:
Si tuviera alas, también yo me esforzaría
en busca de nuevas tierras,
también yo levantaría mi campamento
en una playa llena de banderas amarillas;
quizá entonces trabajara mejor el tiempo,
quizá entonces olvidara para siempre
las murallas y la gente de esta ciudad.
Y, recuerda, yo sólo te hice una pregunta:
¿Por qué somos tan infelices?
De morir un mes más tarde
habría visto nieve
en nuestro jardín.
Seguíamos hablando
cuando los oscuros ángeles
que se lo llevaron
se llevaron también la tarde.
Así fue como acabó el undécimo mes, Noviembre:
Con el canto de las ocas salvajes
que marchaban hacia el Sur.


Bernardo Atxaga Poemas híbridos Plaza Janés 1997


diumenge, 15 d’octubre del 2017

Teoria dels cossos






Hi ha cossos navegables. De tan nus i inèdits.
Camins d’aigua, trossos d’un temps sense esfera ni
solatge.
Alguns són oceans que el desig travessa fins
albirar ports benignes. D’altres esdevenen paradisos
aquàtics on nadar o negar-se entre les algues.
N’hi ha, en canvi, cossos que a l’hivern assetgen,
que arrosseguen la inèrcia del gebre i la basarda
sobre les llums endormiscades.
Per últim, hi ha cossos que et guien per les
platges duríssimes del deliri. La fressa del vent els
fa més poderosos. Però naufraguen sempre en les
tavernes del crepuscle.

Francesc Rodrigo Foc pàl·lid  (1993)

dissabte, 30 de setembre del 2017

El camino...






El camino
cuando lo dejas atrás 
desaparece a tus espaldas
deja de existir

la geografia es una noción subjetiva
una especie de acuerdo

Ryszard Kapuscinski. Poesía completa Bartleby Editores 2008

dijous, 21 de setembre del 2017

Vuelve a menudo y llévame contigo,







Vuelve a menudo y llévame contigo,
dilecta sensación, regresa y llévame contigo-
cuando el recuerdo del cuerpo despierta
y el antiguo deseo retorna a la sangre,
cuando los labios y la piel recuerdan
y sienten las manos que vuelven a tocar.

Vuelve a menudo y llévame, de noche,
cuando los labios y la piel recuerdan…

C.P Cavafis. Poesía completa Visor (2003)

diumenge, 17 de setembre del 2017

MÚSICA CAUTIVA








A dos voces

<<Tus ojos son los ojos de un hombre enamorado;
Tus labios son los labios de un hombre que no cree
En el amor.>><<Entonces dime el remedio, amigo,
Si están en desacuerdo realidad y deseo.>>

Luis Cernuda. Desolación de la quimera Cátedra (1984)

dimarts, 12 de setembre del 2017

Imitació de la soledat







 I
¿Ignora la encendida raíz
                                             la savia
que la nutre y purifica?
II
AMORATADOS. Violentamente exactos
                                                                       los labios
como flores cortadas por la lluvia.
III
¿Qué palabras pueden más que el gesto?
                                                                          ¿Qué gestos
Abarcan las palabras?
SALVADOR LÓPEZ BECERRA, Icástica

I

Tal vez ignorarte me nutre
y te purifica. Tal vez.
I és terrible perquè sempre és l’endemà
quan recull els gestos,
amb ells em corromp i em purifique.
L’absència ens ha fet créixer essencials,
vinculats a les repetides arrels,
a la flama que porta la saba
de la terra. 

Vicent Berenguer. Imitació de la soledat (1990) Amós Belinchon i Uberto Stabile, Ed.