Oda en cap tipus de metre

Tinc son d’aquest món
en el qual les paraules ocupen els llocs dels objectes
Tinc molta son de tot el que es veu
mentre em torno cec.

Tinc mandra del sol i de la llum
Em pesa el raig que m’il·lumina
a la nit mentre estic despert i no dormo
i oneja la bandera de la foscor

És dolent en la seva essència l’ésser humà
Els ocells esquitxen amb vol l’aire
El temps no passa dins les pedres damunt les quals
el cavall es caga

Per què existim no ho sabem
Per què estem comdemnats a la mort no ho sabem
Demà es farà de dia
També demà es farà de nit

Ningú no em va preguntar si volia nèixer
El meu pare va fer l’amor amb la meva mare
Miro desconcertat el seu amor
i després em converteixo en cavall, en arbre
i encara en una altra cosa del tot diferent.

Nichita Stanescu. Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984. Selecció i traducció de Lilica Voicu- Brey i Xavier Montoliu Pauli. Pròleg de D. Sam Abrams Lleonard Muntaner 2017