Vincle i desgast

Què queda dels cabells llargs i arrissats?
D’aquella immensa nit en l’abraçada?
On és el cos que era desig pels altres,
de què van ser-ne carn, que vam xuclar?
Fa trenta hiverns viscuts a la intempèrie
de trenta estius brillants cremats pels marges.
Aquell plaer que engendra fills, els mals,
la fe en una felicitat total
(que és bava tèbia que es fa fred sobtat),
la voraç ansietat i la fatiga
s’han empassat la jove que estimàvem.
Ara tot és postís: les dents d’ivori,
el color dels cabells, curts i molts clars,
la pròtesi que fa la passa incerta,
la mirada de prop darrere els vidres,
els petons als carrers entre més gents.
Tot es desgasta i deixa de ser el que era,
encara que a la pell queden els vincles
que saben que en la vella hi ha una mare.

Jordi Julià Principi de plaer Poesia 3i4 (2007)