Les dones d'aigua

Alta nit, quan les estrelles

amb poruga tremolor

par que acusin meravelles

d’encantaments i temor,

prop del ramat que pastura

espargit per la planura,

conversen dins la foscura

un jove i un vell pastor.

-¿ No sentiu vós de vegades,

perdudes lluny en la nit,

cançons i dolces tonades

com res del món heu sentit?

¿No heu vist, amb la vista oberta,

lo que un no veu si es desperta,

cosa de somnis incerta

volar pel camp adormit?

-Prou sé jo lo que preguntes,

- Doncs digau-me, què en sabeu?

- Sé que per l’ombra van juntes

aquelles que el sol no veu...

Són dones d’aigua, les fades

a la fosca comdemnades

des que en nostres encontrades

s’aixecà la vera creu.

Temps enrera, temps enrera,

folgaren elles fent dany

pel boscatge i la ribera,

pel torrent i per l’estany.

Cada una l’alberg tenia

on delitosa vivia

teixint flors de galania

per cobrir el seu parany.

Llavors era quan parlaven

aucells, arbres, aigua i vent,

perquè elles pertot estaven

omplint-ho d’encantament;

fins que un dia, sense esperes,

fugiren d’eixes riberes,

com les boires volanderes

que dissipa el sol naixent.

Per avencs, fondals i coves,

la terra les va engolir,

i allà amb meravelles noves

l’abisme feren florir.

Dins aquell fosc cativeri

feren palaus de misteri,

cambres i banys de platxeri

com cap reina en pot tenir.

Les coves de degotissos,

que un més admira per graus,

són els primers passadissos

i entrades d’aquells palaus.

Allà viuen consiroses

les dones d’aigua, i ploroses

filen obres primoroses

sense més llum que els ulls blaus.

Com les òlibes funestes,

no hi veuen dins la claror,

i aquí dalt tenen per festes

les nits d’espessa negror.

Llavors deixen llurs estatges

i, volant sobre els oratges,

vénen a veure els paratges

per on tenien l’amor.

Ai del pastor solitari,

ai del perdut caminant

qui segueix com en desvari

les passades de llur cant!

pararà, l’esma perduda

dins cova desconeguda,

i morint-hi sense ajuda,

de pedra anirà tornant.

Alta nit, quan les estrelles

amb poruga tremolor

par que acusin meravelles

d’encantaments i temor,

mentres la guarda pastura

escampada a la planura,

conversen dins la foscura

un jove i un vell pastor.

Pollença- Palma 13-22 desembre 1898

Miquel Costa i Llobera. Horacianes i altres poemes MOLC 1982