La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 24 d’abril del 2016

VIDA AL INSTANTE




Vida al instante.
Función sin ensayo.
Cuerpo sin prueba.
Cabeza sin reflexión.

Ignoro el papel que represento.
Sólo sé que es mío, no intercambiable.

De qué va la obra,
debo adivinarlo sobre el escenario.

Malamente preparada para el honor de la vida,
soporto a duras penas el compás impuesto de la acción.
Improviso, aunque aborrezco la improvisación.
Tropiezo a cada paso con el desconocimiento de las cosas.
Mi modo de vivir huele a aldea.
Mis instintos son los de aprendiz.
La vergüenza, al excusarme, tanto más me humilla.
Siento las circunstancias atenuantes como crueles.

Palabras y gestos irrevocables,
estrellas no contadas,
el carácter, como un abrigo abrochado sobre la marcha,
he aquí el penoso fruto de este apremio.

¡Si al menos pudiera un miércoles ensayar primero,
o al menos un jueves repetir una vez más!
Pero ya llega viernes con un guión desconocido.

¿Acaso es justo? —pregunto
(con voz ronca,
pues ni me han dejado aclararla entre bastidores)

Es vano pensar que no es más que un examen somero
en un lugar provisorio. No.
Me hallo entre los decorados y veo cuán sólidos son.
Me choca la precisión de cualquier atrezzo.
El equipo giratorio funciona desde hace tiempo.
Las nebulosas más lejanas ya han sido encendidas.
Ah, no me cabe duda de que esto es el estreno.
Y lo que haga
se cambiará siempre en lo que hice.

Wislawa Szymborska Antología poética (2015)


diumenge, 17 d’abril del 2016

El castell de la puresa





Le Néant parti, reste le château de la pureté.

MALLARMÉ

En plena nit, vivim així: desperts.
La soledat de l’escurçó que mata,
el sangtraït de roses de l’estiu,
llum del revés a la finestralada,
cònica llum, com quan les assutzenes
volen collir la pala de la nit,
com quan el cel tortura la magrana,
el caputxó de l’aigua,al vent vermell.
Són del llampec les paraulades negres
i les veiem a l’horitzó de sarja.
Ulls de mussol té la claror del dia:
li taparem amb tant de foc la boca,
amb el midó li enterrarem la cara.
pell de moltó la carenada fosca;
l’animal viu al roquissar de perles.
Muntanya enllà, van els arximandrites
ataconant els ors de la llum copta,
tot recercant a l’endeví les aigües,
la pell de flam que els aires tempestegen.
Així vivim, com viuen els follets
o els focs follets, com la calamarsada
que només sap que és la voluntat cega
d’escampar el foc o l’aigua destructiva,
el do subtil de les paraules mortes,
per deixondir els qui no han mort encara,
el full d’estany, la matinada fosca,
entre el morir i el viure a esgarrapades,
com en el tall del tremp de la borrasca,
tot pasturant l’aiguat de les tenebres,
demà desperts i vius, xops de foscor,
però desperts en l’alba ataronjada,
sabrem mirar la cortinada groga,
el paradís pintat amb llum de laca:
en percaçant el meu desig, la lluna
s’ha agombolat al carritxar de l’ombra.
Tants homes morts per l’or de la senyera
per una llum apòcrifa potser,
afusellats als claus de l’estelada.
Els comptarem un per un, empeltats
en un vestit de randa i sang resseca,
els comptarem com, de la nostra vida,
sabem comptar els instants: un xiprerar,
l’or del teixar, la llum baudeleriana,
com el segell de l’aigua de la poma,
com va morir Mercè Marçal al bosc,
l’ull del botxí tocant a can Bussana;
destralejant, els destralers del coure
escapçaran el rovell de la plata:
així sabem recollir la foscúria;  
garbes de sol i feixos de fulgència.
Així rebem la collita del vespre:
de cara ens plou el murmuri dels morts,
és com el so, la fressa solitària,
batall trencat de campanars i fulles,
com el pintà Bernardino Luini
a la claror teatral de Lugano.
El senescal de les espases tortes,
el ferrador dels matxos de nit negra,
l’encaputxat del foc de les rajoles,
mestre fuster de les arbredes seques,
dels roquissars esllavissats de fòsfor,
quan despertats veiem morir les ones:
el burot cec de la duana de l’ombra,
Der müde Tod, com el film de Fritz Lang,
amb la claror d’espelmes de retaule
com esculpint la mort feta de joies,
blanc cisellat en un penyal d’ivori,
alabastrí com de tisores gòtiques.
Els homes van així per la riera:
els homes-peix, al rierol del foc.
Però veurem, dellà el foc, dellà l’aigua,
l’aigua del foc, el no-foc, la no-aigua,
l’aigua cremant en un poema nahua;
tots unitat al fogall del poema,
allò que és ens té desperts a trenc de dia,
el càntir d’or de les tenebres closes,
com el filat que es teixirà al matí,
tan cotonós com quan la nit espera
per definir la llum descompartida,
perquè sabrem deturar el cor roent,
l’or de sal, la joventut de flama.

31. VIII. 2012
(A Emili Rosales)   

Pere Gimferrer El castell de la puresa (2014)


diumenge, 10 d’abril del 2016

diumenge, 3 d’abril del 2016