La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 31 de març del 2016

TO THE YOUNGEST POET




Els teus setze anys són una platja oberta
que jo em miro de lluny, gairebé amb por
d’enterbolir amb la compassió
les aigües de la teva vida incerta.

Tu campes al teu grat sobre la sorra
i et capbusses al mar del teu menyspreu
de tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora l’aigua, el teu nom, que l’ona esborra.

Corre i neda i capbussa’t i contempla
aquests setze anys que duren un estiu
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.

I encar que un llamp ha d’ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I mai contra el teu fat diré paraula.

Narcís Comadira Enigma (1985)

dimarts, 29 de març del 2016

pare,




pare, 
no sabies llegir ni escriure. 
no sabies de lletra.
analfabet, es diu d'això d'una manera expeditiva, 
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte 
i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar. 
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa, 
més endavant de roma, 
i fins i tot em vas permetre anar a grècia. 

com t'ho podria agrair, pare.
em recorde. 
i tu, dempeus darrere meu. 
jo escrivia, assegut a la taula, 
miraves els signes que traçava jo 
com si anasses llegint-los 
o patint-los, 
no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
no ho entenies, però ho intuïes. 
el meu llatí no era el teu llatí.

i callaves després.
ara, 
mentre escric açò, 
et sent al meu darrere, a les meues espatles, 
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus 
i t'he escrit açò 
molt devotament, 
pare. 


Vicent Andrés Estellés Horacianes (1963 - 1970)

diumenge, 27 de març del 2016

Primera claredat




Als matins els cossos es cabdellen
com buscant un recer entre la llum,
nàufrags d’una altra mar,
mentre l’eco dels somnis
pausadament desfà
la seua cabellera esperitada.

Hi ha una amable indolència
que ens recorre i encalma.
Com la sang per les venes, així el tacte
avança per la pell sense vessar-s’hi:
la mà que acaricia
delimita també una subtil frontera.

Com ones adormides,
els cossos s’acoblen i s’allunyen.
Enllà d’aquesta pell
hi ha un altre ser remot
Que em busca dins del son,
que em traça i que m’ignora.  

Enric Sòria L'instant etern (1999)

dimarts, 22 de març del 2016

SI TORNAVA




Mai no sabré per què la gratitud
té la forma senzilla d'unes mans.
Un llibre porta a d'altres llibres, com
els camins duen més i més camins.
De vegades l'atzar és un mot bell.
Hi crec, com crec que el món dura l'instant
d'un sí robat als déus. A poc a poc
la mirada contempla aquesta llum
talment els llocs on sempre tornaré.
Dénia. Dos mil quatre. Enllà dels cims,
tendra pau de l'octubre. El temps és clar,
a la justa mesura d'un gran cor
que batega amb el pols d'una au que fuig.
¿Com confiar les nostres pobres veus
al llenguatge convicte del matí?
Posem-li noms amb síl·labes constants,
tractem d'abandonar-nos a la sort
de totes les dreceres, ben amunt.
Tantes raons com restaran per dir.
Tantes respostes en un sol perquè.

Isidre Martínez Marzo Hostes (2006)




diumenge, 20 de març del 2016

dijous, 17 de març del 2016

ESTÀTUES DE SAL





Ompli’t d’horitzons,
no descanses la mirada, no perdes el pas
ni les hores
en la rònega tasca del balanç.
El passat és mera il·lusió dels sentits,
un argument mal tramat,
un museu d’estàtues decapitades
per les dalles de l’oblit,
i no es cull en camps sembrats de sal
la fruita de cap passió.

Concedim al present totes les cendres,
les ombres enterques
sotjant pels cantons,
la veu ronca de la mort
taral·lejant una cançó domèstica.
I siga la vida sempre al davant.
Com una llum tènue, llunyana i certa
que parpelleja enllà de l’horitzó.

Manel Rodríguez - Castelló Humus (2003)