La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 11 de febrer de 2015

LA SANG VESSADA




Com d'inútil, que intenten silenciar-nos
O encadenar els anhels sempre frustrats,
Marcant el pas estèril dels botxins
Pels buits carrers després de la derrota.

Arribarà el nou dia en què podrem,
No sols parlar sense estrafer la veu
Y proclamar altius la nostra història,
Sinó també sirgar en llibertat

Les amples mars de vinyes que circumden
La terra deslliurada dels voltors
I els histrions de llengua ensangonada.

Badar el gest quan cal l'esforç suprem
Es com trair la plena honestedat,
Roent sota els fusells dels miserables:

Tan sols valents amb sabres i canons,
Amb capes de vampir i ulleres fosques,
Tan sols per profanar la sang vessada.

Josep Ribera Voràgine (2013)

dilluns, 9 de febrer de 2015

Veu en la nit




Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sens cercles de ferro i
            foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i persguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè
            durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra. L'arbre de foc (1946)