La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Teranyina




T’he cercat entre pols i pedres, en cada mot ja escadusser.
Entre una ombra aniquilada on diposite el cos.
En un racó desgavellat de cada oblit, com un tafur.
Com un calaix de paperassa on ja no cull aquell record.
Com un bagul de cada bes i la mirada se m’ennuvola.
Com un tresor ja soterrat i cada molla que ja arreplegue.

Carles Alòs

diumenge, 26 d’octubre de 2014

Volteig



 
ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts

Fets dels apòstols

He vist la llengua escurçada.
T’he trobat a la darrera drecera,
com un foc primigeni i una set de tu.
He clos la tonada monocord,
com un ruixat de pedra verda.
Em despasse la sivella per trobar-te a l’aguait,
com un verger de neu i besos de safra,
com un escorpí de marbre i palla.
Com una tenalla que agarre tossut,
com un amagatall de cendres i roselles.
Només un segon per obrir la porta,
només un instant de dalles que enretire
per poder tornar al darrer blau
a gronxar la galta de neula i cotó en pèl.
Com un setrill on aboque l’esguard,
com un nom que havia oblidat.



dissabte, 25 d’octubre de 2014

Poema d'Antoni Xumet




Sent ocells,
els de casa meva.
Han deixat la plaça,
i ara són aquí,
minvant l'horitzó
amb les seves ales.
Si reconec els seus cants,
és perquè res
no pot canviar el que s'estima.
Agaf flors i les deix
sobre la tomba del pare.
I comprenc que la terra d'un
no és allà on neix:
sinó el lloc on l'esperen.

Antoni Xumet. Biografia per a l' ús del vent (1996)

divendres, 10 d’octubre de 2014

Decés



 Algun cordell massa tens s’ha romput…
I evocaràs - t’ho jure – l’ Estellés

Vicent Andrés Estellés

No t’he trobat a la darrera cantonada on ja amare el record.
Com el recer de l’oblit i una urna d’òbits.
Com un fenévol de carn daurada i el darrer foli que ja esgarre.
La turbamulta em pregunta per l’ombra del teu pany.
I la recança exhausta com una corriola que no es detura,
com un embolcall de pirita i la primera alenada del capvespre.
He resseguit la línia de punts com una boleta porpra,
com una congoixa d’escates i un ruixat que ja no cern.
Com un pap eixelebrat i l’espiell que es torna fosc.
Un rierol de cansament i les purnes del desori,
com una clovella de llana punxeguda en la memòria,
com la paraula més forta i el decés de cada flaire.
Un contuberni de fang i esbudelle la memòria.
Un atzucac de maragdes i les dèries m’agombolen.
Com un fibló de melangia i la selva dels tafurs. 

Carles Alòs





dimecres, 1 d’octubre de 2014

Desfeta



 Soy vertical.
Pero preferiría ser horizontal.

Sylvia Plath

T’he trobat a la darrera burilla,
al bell mig de la mar on ja fa fred.
No tinc res que dir, cap on dirigir la paraula
que esvara a la melangia del cossos oblidats.
Un àlbum sens notícies i la darrera arrapada.
Una pell somorta i els braços ja caiguts.
Com un espill de mica i l’esguard de drap.
Com una maregassa que ja no ens abasta.
T’he trobat a la fi al racó de les deixalles.
Un comiat de fang i les molles del cos,
una versemblança de sutja i mercromina.

Carles Alòs