La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 26 d’agost del 2014

Ponentada de danses



Ja no crec en el mots.
Només crec en els ulls.

No escolteu la veu fonda
en la mirada?

Ramon Guillem

¡Qué lástima que yo no tenga una patria!

León Felipe

Les cadires arrenglerades, un jupetí a mida, la cridòria del veïnat, la remor dels ventalls. La nit anava despullant-se, a poc a poc, de mica a mica. Els carrers engalanats, les fustetes de colors. La xafogor, els coets de canyeta. Una cercavila alegre, les postisses de colors. Havíem tornat a casa, les portes obertes de bat a bat. Els xiquets juganers, les botiges de cassalla. Una nit com una altra, els forasters, les tonades de lluny. Quan torne a casa només puc fer que recordar-ho. Un panteix llunyà, l’ombra del nouer. Una corruixa vespertina, els quatre cantons, les canals. Una nit aixoplugada al bleix, un ponent agradable, una flaire arcana. Una nit, un llegat, una promesa. Les primeres passes, la porta oberta al poble, l’escaló, l’inici del curs. Només una setmana, un plugim espars, una menja arrodonida. Sóc a casa, vull estar ací, la darrera paraula, ara sembla que bufa un poc l’aire. Un conhort, una cruïlla en el temps. Un mural precís.

Carles Alòs 

dijous, 14 d’agost del 2014

Joguines escampades. Als meus nebots Marc i Marta III


Us he trobat al darrer rogle, als encontorns d’una estima immensa.
He vist el vostre nom com unes beceroles de neula i clarió.
No he apartat la vista del vostre somrís, com una botija curulla en l’esplendor.
Com un ensurt del vostre goig i una pedalada ja cristal·lina.
Com un nen de rulls i volantins i la primera paraula que ja es xiuxiueja.
He acudit a vosaltres com un sol radiant i els eixos de l’enyor que no ens albiren.
Com un plat on diposite el cor, com una agrusandora ancorada a la ment.
Com el vostre rostre on jo em reconec, com les vostres mans d’un foc primer.
Un ruixat, un gotim de tela i el vespre que s’escola per la vostra infantesa.
Com un cobert que jo us done, com un cel cel ras i la vostra jovenesa.

Carles Alòs

dilluns, 11 d’agost del 2014

Covar l'estima. Als meus nebots Marc i Marta II


He tret la darrera paraula per tornar a albirar-vos,
m’he precipitat cap a vosaltres com una coma curulla i el reflex del matí.
He tornat a veure-vos al darrer redós d’escuma i joguines escampades.
Ja no sé què dir-vos a aquest comiat de palla i bolquers.
Una tonada glaça l’estima i un xiulit nocturn que ja ens acarona.
Una cantimplora on ja us contemple com un hivern gelat i pols a la sabata.
Com un ruixat de sal oberta i la darrera besada que ens acomiada.
Un viver immens, la vostra ombra i el braç que es compungeix
com una lletania de cossos amarats.
Com un pinzell que us oferisc, com una vaguetat de coques de cacaus,
com una lluna dolça i tendra que no us oblida en la tornada.
Com un retruc de la vostra calor i el deute d’escoltar-vos com un germà.
Com una vela tendra de corfes de nous.
Com un aixopluc on sempre trobar-vos.

Carles Alòs

dissabte, 9 d’agost del 2014

Fiblada


T’he trobat al darrer racó on no roman ningú.
Una insígnia freda i el foc de la mirada,
un gotim espars i ja no cap cap dubte.
Una dentellada de cossos amarats,
un bocí de tu i et trac cada deler.

Carles Alòs

divendres, 8 d’agost del 2014

Albire el teu nom


He creuat la mar per veure’t arribar.
Un somni d’escuma i ja fuig la dolor.
Una carmanyola on només restes tu.
Una bacora saborosa com una dansa
dels cossos embriacs i aixelles de cotó.

Carles Alòs